Aleix Cabarrocas

Cada vegada que Apple treu al mercat una nova versió d’algun dels seus aparells o serveis és notícia als mitjans convencionals. També ho és, per exemple, quan Twitter modifica lleugerament algun aspecte irrellevant del disseny del seu time line. En canvi, una actualització de WordPress passa absolutament inadvertida, encara que els seus usuaris es contin per milions a tot el món. Amb això no vull pas justificar cap estratègia conspiranòica dels grans grups de comunicació mundials ni res d’això, ni queixar-me per aquest tractament, en absolut, sinó constatar l’evidència que hi ha una tipologia de xarxa i una tecnologia que encaixa amb el model clàssic de la indústria periodística i un altre que, simplement, n’ataca els seus fonaments i no hi té cabuda.

Cada vegada que algú crida contra el capitalisme, no sé a favor de què ho fa. De fet, no sé ni a què refereixen amb capitalisme. I amb la crisi i les retallades, la consigna es repeteix molt sovint. Potser la crítica és contra el neoliberalisme i l’especulació, o potser contra la globalització, així en general, o fins i tot contra la socialdemocràcia. La veritat és que no ho acabo de tenir clar. Però quan es crida contra el capitalisme, es crida a favor de…? Parlem de socialisme? D’assemblees d’indignats? D’un super estatisme? Quina és l’alternativa trencadora que proposa aquest crit?

El post anterior necessita una contextualització. Les dues declaracions citades es van formular en el marc d’un debat sobre pirateria, on hi eren presents representants de les indústries culturals -que defensaven el seu model de negoci-, membres del Partit Pirata  -que no se sap exactament què defensen-, i diversos autors, com Lucía Etxebarría o Jaume Sisa -que escalfaven una mica l’ambient amb declaracions incendiàries-.

El post l’he titulat dissipació i confusió, perquè tant Etxebarría com Fèlix Riera són conscients que la seva font d’ingressos, les rendes generades pels Drets d’Autor, se’ls escapen de les mans, és a dir, es dissipen, com diria Urrutia. Davant d’aquesta situació, que és clara i evident, comença la confusió. Etxebarría pinta un futur distòpic, francament curiós, on només podran crear aquells que siguin patrocinats per grans corporacions, els que ho facin per institucions o els que s’ho paguin ells mateixos amb el capital acumulat -perquè ja se sap que les eines són molt cares avui en dia, especialment les que s’utilitzen per escriure i publicar textos…, i que cap autor podrà fer-ho per si mateix ni buscar noves fonts d’ingressos a través d’algun sistema posterior a l’impremta mecànica-. Riera, per la seva banda, vincula el grau de modernitat dels països amb la seva capacitat per defensar la Propietat Intel·lectual. Segurament, la paraula modernitat, és a dir, de l’època moderna, és precisament l’adecuada per descriure els països als que es refereix.

De Jaume Sisa no en dic res, perquè em sap greu assumir la decadència d’un referent musical.

«Solo habrá arte corporativo, arte stalinista -es decir: pagado por el gobierno- o arte increíblemente burgués» (1)

«En els propers anys, els països seran moderns en la mesura que sàpiguen defensar la Propietat Intel·lectual» (2)

Lucía Etxebarría (1) i Fèlix Riera (2), director de l’ICEC, al Laboratori de pirateria

Fa un temps vaig decidir no acceptar comentaris al bloc, però en David m’ha animat a tornar-los a obrir. Potser poden facilitar la conversa petita al bloc. Ho provarem!

L’organització dels Premis del Cinema Català, els Gaudí, té dificultats per decidir qui hi pot optar, perquè la definició de nacional, tan fàcil sobre els mapes polítics i el relat nacionalista, és impossible d’aplicar quan es tracta de persones i circumstàncies reals. Per això, dissenya un sistema de puntuació esperpèntic, que mesura el grau de catalanitat de les obres i determina la quota de creació catalana.

«Fa 2.000 anys que existeix Espanya»

Paco Maruenda, Director de La Razón, caçat al vol a RAC1.

Una paradoxa molt habitual de la política espanyola és que els que es declaren antinacionalistes en realitat són nacionalistes convençuts i radicals.

Els lipdubs i les flahsmobs em provoquen cert rebuig. No ho puc evitar. En temps com els actuals, tot aquest entusiasme sobredimensionat en forma de balls col·lectius és més aviat grotesc, però resulta que les agències de màrqueting, les institucions públiques i els mitjans de comunciació n’estan encantats. Danzad, danzad, malditos.