El post anterior necessita una contextualització. Les dues declaracions citades es van formular en el marc d’un debat sobre pirateria, on hi eren presents representants de les indústries culturals -que defensaven el seu model de negoci-, membres del Partit Pirata -que no se sap exactament què defensen-, i diversos autors, com Lucía Etxebarría o Jaume Sisa -que escalfaven una mica l’ambient amb declaracions incendiàries-.
El post l’he titulat dissipació i confusió, perquè tant Etxebarría com Fèlix Riera són conscients que la seva font d’ingressos, les rendes generades pels Drets d’Autor, se’ls escapen de les mans, és a dir, es dissipen, com diria Urrutia. Davant d’aquesta situació, que és clara i evident, comença la confusió. Etxebarría pinta un futur distòpic, francament curiós, on només podran crear aquells que siguin patrocinats per grans corporacions, els que ho facin per institucions o els que s’ho paguin ells mateixos amb el capital acumulat -perquè ja se sap que les eines són molt cares avui en dia, especialment les que s’utilitzen per escriure i publicar textos…, i que cap autor podrà fer-ho per si mateix ni buscar noves fonts d’ingressos a través d’algun sistema posterior a l’impremta mecànica-. Riera, per la seva banda, vincula el grau de modernitat dels països amb la seva capacitat per defensar la Propietat Intel·lectual. Segurament, la paraula modernitat, és a dir, de l’època moderna, és precisament l’adecuada per descriure els països als que es refereix.
De Jaume Sisa no en dic res, perquè em sap greu assumir la decadència d’un referent musical.
Etxebarría cae en una suerte de Ley de Godwin, sólo que en vez de nombrar a Hitler nombra a Stalin. A partir de ahí, su argumento carece de valor. Por eso mismo podemos proponer juegos entorno a él
Porque su argumento parte de la negación de todo instinto, voluntad o gusto por la creación, ni rastro de crear por pasión y por el gusto de mejorar en lo que uno hace (algo que, hagas lo que hagas, sólo sirve para abrirte puertas laborales). «Sólo podrán crear los esbirros de Stalin». ¿Mande? Si le das carrete es capaz de argumentar (en la línea habitual de artistas que paradójicamente buscan la protección del estado y estar a salvo de las piedras de aquellos a quienes su «protección» parece injusta) que la defensa del autor que ella propone es por el bien del pueblo, ya sabes, la cultura y todo eso, la libertad, la transición y correr delante de los grises. (Y por no ser menos, defender el bien particular argumentando que se trata del bien del pueblo así en general es el típico argumento que habría dado… sí, Stalin).
Pingback: Comer bucaneros no es una buena dieta | Criticidades