Escriure i navegar

Aquesta és l’entrada número 100 d’aquest bloc. El vaig començar a escriure ara fa cosa d’un any i té domini propi des de fa uns mesos. Crec que és bon moment per recordar alguns dels motius que em van  impulsar a començar-lo.

Escriure un bloc, en els temps que corren, no és una decisió qualsevol. La blocsfera no està de moda. Fa anys que plataformes com Facebook o Twitter ocupen tota l’atenció mediàtica quan es parla d’Internet i de noves tecnologies. Mai havia estat tan fàcil com ara crear un perfil en una xarxa social i sentir-se automàticament part d’alguna cosa important.  Jo mateix vaig abandonar els fòrums on sovintejava i les llistes de correu, per llançar-me de ple a la nova moda social. La resta era història. Amb el temps, però, i gràcies sobretot a l’enorme influència de la literatura indiana i el seu entorn, vaig començar a dubtar del veritable paper que aquestes eines estaven duent a terme. Conceptes com la plurarquia, la xarxa distribuïda o la cultura de l’adhesió em van fer replantejar la meva relació amb Internet. Començar un bloc, encara que fos tardíssim, era una bona manera de recuperar autonomia, de sentir-me lliure en aquest mar inabastable. Al principi em sentia sol, com un pescador que surt a última hora amb la seva barqueta, mentre la família i els amics són a casa o al bar, compartint cerveses -o enllaços-, però ràpidament vaig començar a perdre la por i a gaudir de les onades i les brises. Escriure un bloc és com navegar en un veler. No necessites cap permís especial de ningú; ni tan sols combustible. A vegades se t’acosten altres mariners, amb els seus propis velers, i feu part de la ruta plegats. Altres vegades apareixen ocells desconfiats del no res, que passen una estona dalt del màstil i després desapareixen. Potser hi ha dies que el vent deixa de bufar i el veler no avança, però, de cop, tornen els alisis i la nau va a tota vela.

Encara tinc perfils en alguna plataforma recentralitzadora, com un port segur on trobar-hi amics i coneguts en cas de tempesta, però l’esperança és tocar terra el menys possible i compartir viatges amb altres mariners valents.