L’industrialisme és un paradigma tecnològic que va fer possible el desenvolupament de formes d’organització social prou diferents, com l’estatisme o el capitalisme industrial. Però tots dos sistemes, encara que partien de cosmovisions diferents, compartien una sèrie de característiques, fruit del paradigma tecnològic on es van desenvolupar (la fàbrica, la gran empresa, la burocràcia, l’urbanització, els mitjans de comunicació de masses etc.) i van donar lloc a la creació de nous conceptes com la jornada laboral o les vacances.
Manuel Castells, que fa molts anys que estudia aquest fenomen, explica que el paradigma tecnològic actual ha canviat, i que ara ens trobem en l’informacionalisme, amb unes característiques pròpies, basades sobretot en l’augment de la capacitat per processar informació gràcies a les TIC.
Necessàriament, aquest nou paradigma genera també noves formes d’organització social, que afecten els models de producció i consum i les relacions de poder i comunicació . Entre aquestes noves formes d’organització social, derivades de paradigma informacional, hi trobem l’ètica hacker del treball, que Himanen va identificar ja fa una colla d’anys.
“Des del punt de vista d’una vida amb sentit, s’ha d’abandonar tota dualitat treball/temps lliure. Mentre vivim el treball o el temps lliure, ni tan sols vivim de debò. El sentit no és ni en el treball ni en el temps lliure, sinó que ha de néixer de la mateixa activitat. De la passió. Del valor social. De la creativitat”.
Bona part de les demandes de mínims acordades pel moviment del 15M recullen propostes que no tenen en compte aquest canvi de paradigma, i que se centren en discutir models del passat, ja sigui reclamant millores en les relacions laborals de l’antic capitalisme industrial (jornada laboral reduïda) o enfortint l’estatisme (establint màxims i mínims salarials).
Per mi, l’autèntica #revolució passa per reclamar i aconseguir més llibertat per poder desenvolupar noves formes d’organització social, partint del nou paradigma informacional, i no per replegar-nos en les obsoletes al preu que sigui. A la pràctica, això significa eliminar les traves per accedir als mercats globals, facilitar la creació de models cooperatius transnacionals o garantir una xarxa neutral. Tot plegat, a les antípodes del proteccionisme, l’estatisme, el decreixement o l’intervencionsime, recollits en les demandes de mínims.
(De la reforma de la Llei Electoral en parlaré en un altre post)
Edito: falten enllaços, ho he escrit ràpid. També falta mencionar la participació de Manuel Castells al 15M, que alguns amics i coneguts m’heu fet arribar. Quan pugui ho afegiré.
Gràcies al teu blog i posts he conegut el concepte “ètica hacker” però m’agradaria saber-ne molt més. Algun llibre/article recomanat? Provarem de trobar-los a les biblioteques públiques ja que les revoltes han de començar allà.
Em sembla molt trencador el que llegeixo aquí, un canvi de pensament brusc respecte el que tenim ara. Però necessari per avançar i ser una societat millor.
Salutacions.
Hola Esther, el millor inici és el llibre l’Ètica hacker i l’esperit de l’era de la informació (UOC), escrit pel filòsof Pecka Himanen, amb la col·laboració de Manuel Castells i Linus Torvals. Ja em diràs!
Jo crec que el teu canvi pressuposa encara la pervivència d’esquemes econòmics i socials que fagociten molt fàcilment les teves bones intencions… a banda que no és un discurs plural (la major part de la humanitat encara no té accés a la tecnologia de la qual tu parles). Finalment com a alternativa la dependència a l’electricitat amb el teu sistema de treball i, a la vegada, la defensa a la globalització, un altre aspecte qüestionable ja sovint podem més aviat parlar d’uniformització, són alguns exemples de com la teva proposta no és tan fàcil de dur a terme.
Quan tu parles de “mínims” potser podríem parlar d’exemples que serveixen per a il·lustrar l’estat actual de les coses, què es perd i què es deixa de guanyar i qui guanya. És important quan, per exemple, actualment es produeix prou menjar per a alimentar 2 vegades i mitja la població del món i no tothom hi té accés perquè es vol especular amb el preu del blat. Per més internet que hi hagi la gent segueix menjant i l’explotació en forma d’esclavatge, obrer o el que vulguis segueix essent un problema.
Internet no necessàriament garanteix els drets als més febles, evita l’especulació,… que gràcies a l’informacionalisme es pot verificar i conèixer més ràpidament. L’informacionalisme facilita coneixements i fonamenta la queixa però no dóna solucions pràctiques a certs problemes. Poder treballar a distància només serveix al que, per exemple, no es dedica a plantar cols. L’economia de les cols, dels pesacadors,… segueix existint ara com ara i m’atreveixo a dir que si deixés d’existir perquè es produeix tot mecanitzat es potenciaria el problema que ja ha sortit a la llum amb Novartis: els rics encara controlen més quan i com han de menjar els pobres.
Un últim apunt… segur que els mínims de què tu parles no els adquiriran els pobles i això em fa pensar que si això passés també podríem parlar de canvi de paradigme. Mai, que se sàpiga, en la humanitat ha desaparegut la desigualtat (quan no existia simplement vivien en una econòmia de subsitència). Aquest paradigme és molt més difícil d’assolir que el de “cal implantar una societat tecnològica”. Hiroshima ja va demostrar que la tecnologia és molt perillosa.
“Poder treballar a distància només serveix al que, per exemple, no es dedica a plantar cols”
Et recomano mirar les etiquetes dels productes que consumeixes.
Mira les dels cogombres ecològics, per exemple.
El paradigma tecnològic no ha canviat, per la senzilla raó que l’energia que l’alimenta continua essent la mateixa que en el SXIX i el XX: els combustibles fòssils.
Em faig creus com els intel·lectuals s’omplen la boca amb les noves tecnologies i no son capaços d’agafar els endolls i seguir-los (metafòricament) fins a les fons que els alimenten.
L’economia dels bits és una fal·lacia, darrera hi ha l’economia del brick and mortar, del petroli i el carbó, com sempre ha estat.
No entenc com podem deixar de banda els problemes radicals i quedar-nos en discusions sobre el sexe dels àngels…
Pingback: Cal dir-ho? | Aleix Cabarrocas
El canvi de paradigma, que descriu M. Castells, té a veure amb l’augment exponencial de la capacitat de processament de dades i les conseqüències que aquest fenomen té en les comunicacions o en l’enginyeria genètica, per exemple, i en l’estructura social derivada (empresa xarxa, teletreball, globalització etc.). També es continuen escrivint documents a mà, això ja ho sé. És evident que els canvis de paradigma tenen un procés d’implantació desigual i gradual, però, tot i això, obviar-ne els efectes és, al meu entendre, un error. Per això mateix crec que una autèntica revolució passa per assumir el canvi de paradigma, i demanar o exigir més llibertat per desenvolupar noves formes d’organització social i nous models de negoci partint d’aquesta base. Aquestes noves vies passen per dependre menys de l’estat i dels grans capitals i per apostar per la globalització dels petits, el coneixement (en comptes del capital) i l’adopció de noves dinàmiques de treball, per exemple, l’ètica hacker que he mencionat mil vegades. Ara bé, si al 15M prefereixen apostar per un model de cadenes de muntatge i funcionaris, i continuar amb la divisió del treball industrialista i el món pre-globalització, que hi farem.